Per: Ricardo Silvestre.
 |
| Casa de Guillermo |
 |
| Casa de Guillermo |
El cap de setmana del 3 al 5 de maig, Rafa, Guillermo (un amic de quan feia espeleologia) i jo, vam anar al Pirineu amb la intenció de fer alguna ferrata i algun barranc. Eixirem el divendres a les 15:30 hores en direcció a
Aquilué, una aldea del Pirineu en la que Guillermo té una casa i on tindrem el nostre centre d'operacions. Arribarem sobre les 19:00 hores. Les vistes que es veuen des de sa casa són espectaculars. Sopant acordem alçar-nos el dissabte a les 7 del matí perquè decidim fer tres vies ferrates:
Foradada del Toscar, Santa Elena i la d'Escarrila. Per al diumenge decidim fer la ruta del barranc
Gorgas de San Julián.
El dissabte després de desdejunar i arreglar els equips, ens dirigim en direcció a
Ainsa per a fer la
ferrata de Foradada del Toscar, que està situada al final d'una pista a 14 o 15 quilòmetres d'Ainsa en direcció a Campo després de passar una escultura d'unes llances. La descripció d'aquesta via ferrata la vaig fer el passat 31/03/2013, si voleu veure-la feu clic
ací.
 |
| Ferrata Foradada del Toscar |
 |
| Ferrata Foradada del Toscar |
L’ascens ha sigut realment divertit encara que un poc lent degut la quantitat de fotos que vam fer, a més Rafa i Guillermo van disfrutar una barbaritat ja que era la primera vegada que feien una ferrata tan llarga (240 m. de desnivell). En la baixada decidim muntar dos rapels en la zona amb més pendent i esvarosa i en 45 minuts estem en el cotxe.
Decidim anar a menjar al nucli antic
d'Ainsa, el qual recorrem buscant un lloc on comprar unes cerveses. Ens mengem uns entrepans en l'antiga fortalesa restaurada on tenim unes vistes espectaculars de la vall, de la Peña Muntanyesa i del Pirineu, el qual està prou nevat.
 |
| Fortalesa d'Ainsa. Al fons les muntanyes nevades. |
Després de reposar forces, tornem en direcció a
Biescas per a pujar la
ferrata de Santa Elena. És una ferrata senzilla que ascendix 110 metres de desnivell que es pugen en menys de mitja hora i que arriba fins el santuari de Santa Elena. Deixem el cotxe en una zona d'aparcament situada a un parell de minuts de la base de la ferrata. Esta és una successió de curtes parets verticals combinats amb altres en pendent que es superen sense dificultat. Les vistes del Pirineu nevat són fabuloses. Una vegada dalt decidim descendir rapelant, el descens és prou ràpid i una vegada a baix, abans de l'última vertical una senda ens condueix directament al cotxe passant per dins d'una línia defensiva fortificada de la guerra civil.
 |
| Ferrata Santa Elena |
 |
| Línia fortificada de la guerra civil |
 |
| Vistes del Pirineu |
Galeria fotogràfica via ferrata de Santa Elena
Ara ens dirigim a la propera població d'Escarrilla, on anirem a la
via ferrata d'autoformació d'Escarrilla. A l'eixida del poble, en direcció a França, abans del primer túnel deixem el cotxe en una esplanada que hi ha a l'esquerra de la carretera. En un parell de minuts estem en la base de la ferrata i excepte els primers dos metres que són verticals però molt fàcils la resta de la ferrata ascendix per una paret de roca amb una forta inclinació però sense ser vertical en què es succeeixen ascensos i passamans fins a arribar dalt. En total són un poc més de 50 metres de desnivell molt senzills però que culminen la jornada. El motiu de fer esta ferrata és perquè Guillermo volia conèixer-la per a provar la seua dificultat i així estimar si pot portar als seus fills. El resultat és satisfactori i decideix que els portarà algun cap de setmana que vagen a sa casa
d'Aquilué. Per a tornar primer cal passar per un parc de cross per a bicicletes i després baixar per una senda que ens porta a la pista que dóna a la carretera i a la font.
 |
| Via ferrata d'Escarrilla |
Una vegada en
Aquilué ens dutxem i preparem els equips i els neoprens per fer el descens al barranc. Després de sopar ens gitem prompte per a descansar ja que el dia ha sigut llarg, dur i intens.
 |
| Preparant el material |
El diumenge comença amb retard, ens hem dormit, i després de desdejunar, arreplegar i netejar la casa eixim amb una hora de retard de l'horari previst.
El barranc Gorgas de San Julián es troba en
Nueno, poble que està en l'entrada del Pirineu i en direcció a Osca amb el que iniciem la tornada a casa. El cotxe ho aparquem darrere de la urbanització que hi ha junt amb un camp de golf, en un encreuament de camins, hi ha un cartell que indica la direcció a seguir cap una ermita i la direcció del inici del barranc. Agafem les saques amb el material (a final decidim portar una corda de 43 metres i 10 mm de la meua propietat i un cordino de 10 metres i 8 mm de Guillermo en compte de la corda de 70 metres del grup de muntanya). Carregats com a burros anem per la pista fins a un encreuament de pistes on agafem la de la dreta (està indicat) i més amunt acaba en un encreuament de sendes.
 |
| Panell indicatiu |
Anem per la de l'esquerra fins una font i a partir d'ací comença el més dur perquè hem de pujar la muntanya que tenim damunt de nosaltres amb una pendent molt forta i sense senda aparent fins més o menys la meitat, on comencen a aparèixer mollons de pedres que indiquen el camí (cal dir que si no és pel GPS no trobem l'inici de la pujada ni els mollons). Una vegada dalt ens adonem de que encara queda una altra forta pujada fins a un altre pic, i des d'alli una llarga caminada pel tossal fins que arribem a una forta pendent de pedra que hem de descendir i que ens porta a la capçalera del barranc. Ha sigut hora i mitja de grans esforços i suors ja que el sol ens ha castigat en tot l'ascens.
 |
| Vista d'un ràpel |
Ens posem els neoprens i els equips, i iniciem el descens del
barranc Gorgas de San Julián. Comencem botant a un xicotet toll on ja ens mullem i al poc muntem un ràpel d'uns quatre metres amb el cordino. A partir d'ací anem una bona estona caminant i desenfilant als tolls fins a arribar al primer dels ràpels. El barranc és, des del principi espectacular per l'estret i l'alçada de les seues parets encara que el millor vindrà més tard. Comencem a muntar ràpels un després d'un altre, encadenant-los i fent-se cada vegada més i més estret. Algun dels ràpels el tenim de baixar de costat ja que de front no cabem. El sol no arriba fins allí baix i l'aigua que ens trobem en els tolls, encara que no corre i a penes cau aigua en un parell de cascades, està prou freda. Hi ha un moment en què, uns pardals que segons pareix viuen en les parets del barranc i als que la nostra presència deu de molestar, agafen pedres i ens les tiren encara que tenen molt mala punteria. Després de tretze ràpels, arriba l'últim de 18 metres i el més espectacular de tots, perquè té molta aigua la cascada i ens obliga a desviar-nos cap a un lateral. De les parets de davant brolla l'aigua que cau a plom, a més part del ràpel és en aeri. En total han sigut 14 ràpels més un extra al principi que no estava indicat.
Baix, aprofite per a beure aigua d'un dels mamantials d'aigua filtrada, freda i cristal·lina. Ací ja es comença a obrir el barranc i s'inicia la senda de tornada. En una de les parets, en un eixamplament, es troba un betlem i una espècie d'altar. La senda de tornada és al principi molt bonica i fresca, encara que a poc a poc es torna més sec i calorós a mesura que ens acostem al cotxe. Han sigut més de tres hores entre el descens i la tornada fins al cotxe. Una vegada en ell ens llevem tot, ens hidratem i ens canviem de roba.
 |
| Guillermo, Rafa i Ricardo |
Anem fins a Osca a menjar i poc, i abans de les set de la vesprada estem ja a Gilet. Ha sigut un cap de setmana fabulós, estem molt cansats però decidits a tornar-ho a repetir en una altra ocasió.
He de dir que del
barranc Gorgas de San Julián no vam poder fer fotografies perquè no portàvem un pot estanc per a la càmera, per la qual cosa les úniques fotos nostres són les de l'eixida i de l'arribada al cotxe, la resta les he baixat d'internet i les persones que apareixen en elles no som nosaltres, però almenys vos podeu fer una idea de com és el barranc.
